Ven y te diré
cuán inútil es
querer vencer el tiempo.
El viento me envuelve
en remolinos de muerte,
pero no vacilo.
Tus pupilas, hasta ahora
inmóviles, tiemblan
en mis ojos abiertos,
vacíos de sorpresas, y
pequeñas chispas desde
tus ojos me dicen
que ya no hay nada
extraño entre tú y yo;
que ningún camino nos está vedado.
——-
Vine i et diré
com n’es, d’inútil,
volver vèncer el temps.
El vent m’embolcalla
amb remolins de mort,
mes no vacil·lo pas.
Les teves pupil·les, fins ara
immòbils, tremolen
dins els meus ulls oberts,
buits de sorpreses, i
petites guspires des
dels teus ulls em diuen
que ja no hi ha res
d’estrany entre tu i jo;
que cap camí no ens és vedat.
(Montserrat Abelló, El blat del temps, 1986)