Estaba por ahí rodando y dije ¡PA MÍ!

Notes

Ven y te diré

cuán inútil es

querer vencer el tiempo.

El viento me envuelve

en remolinos de muerte,

pero no vacilo.

Tus pupilas, hasta ahora

inmóviles, tiemblan

en mis ojos abiertos,

vacíos de sorpresas, y

pequeñas chispas desde

tus ojos me dicen

que ya no hay nada

extraño entre tú y yo;

que ningún camino nos está vedado.

——-

Vine i et diré

com n’es, d’inútil,

volver vèncer el temps.

El vent m’embolcalla

amb remolins de mort,

mes no vacil·lo pas.

Les teves pupil·les, fins ara

immòbils, tremolen

dins els meus ulls oberts,

buits de sorpreses, i

petites guspires des

dels teus ulls em diuen

que ja no hi ha res

d’estrany entre tu i jo;

que cap camí no ens és vedat.

(Montserrat Abelló, El blat del temps, 1986)

Filed under poesía